miércoles, abril 25, 2007

“VÍDEOARTE NO ES UNA OPCIÓN SEXUAL” Entrevista a Carles Congost

Carles Congost (Olot, 1970) és un dels artistes amb més projecció i coherència del panorama actual a l’estat espanyol. Utilitza el vídeo, la fotografia, la instal·lació i la música per articular el seu discurs artístic. Congost ironitza constantment sobre la cultura popular, el món de la creació artística, els mass media i l’adolescència. L’estètica dels seus treballs es nodreix directament dels productes més populars de l’actualitat: el vídeoclip, els còmics, la tv, etc. Carles Congost ha exposat les seves obres a nombroses galeries i museus nacionals i internacionals. La vinculació del seu treball amb la música és constant. En una de les seves obres més destacables, Un mystique determinado, l’artista col·labora amb el grup Astrud, que composa una banda sonora pel seu projecte. A més, Congost té la seva pròpia formació musical, The Congosound, amb dos àlbums editats.














P: Vídeoart, art conceptual, happenings, etc. Com
podem legitimar aquestes propostes que tan sovint són qüestionades? Com s’ubica Carles Congost dins aquest món cada cop més confós?

R: L'art té un problema de legitimitat en sí mateix. Actualment, té una molt mala ubicació dins la realitat. L'art ha estat molt important històricament però, en aquest moment, les activitats que tenen la finalitat de perllongar la història de l'art o una sèrie de preocupacions que han format part de l'art i no d'una altra matèria, estan molt qüestionades. Això té causes molt diverses, entre elles, la hibridació, els canvis en els formats, etc.
Cal fixar-se bé des de quin punt de vista es fa. Si es tracta de legitimar des del món de l'art, el nostre treball està plenament legitimat ja que funciona en uns esquemes i en un territori on es compleixen totes les convencions que l'art té marcat. El treball que fem està destinat a habitar museus, galeries, ser visitat per comissaris, etc. Està totalment integrat en aquest engranatge. Per tant, no es pot negar que és art i que som artistes perquè complim la funció d'artistes, malgrat la confusió.

P: Creus que caldria educar els ciutadans en aquest sentit? És important que quedi clara la diferència entre els diferents productes audiovisuals que es realitzen avui en dia?

R: El gran problema a l'hora d'entendre els treballs que fem la gent que ens dediquem a l'art és, en primer lloc, la hibridació de formats entre d'altres elements que causen confusió. En segon lloc, l'empenta que tenim molts de nosaltres per utilitzar diferents llenguatges i discursos, el que fa és intentar desmantellar, els esquemes imposats o que mediàticament o per educació tenim associats a l'art. Trobo que hi ha una molt mala educació perquè hi ha un gran “décalage” entre la vida de carrer i el món de l'art. Entenem perfectament que les comunicacions, l'oci, les tecnologies evolucionen d'una manera espectacular però, continuem entenent l'art com una relíquia. Ningú qüestiona el valor de segons quines manifestacions com poden ser les tradicions clàssiques de pintura, escultura, la galeria de cantonada, però, quan l'escultura fuig de la tarima, quan la pintura fuig del marc, és quan ens perdem i pensem, “bé, on està l'art” perquè perdem les referències del que tradicionalment legitima l'art, que finalment sembla ser la tarima i el marc.

P: Si haguessis de definir el missatge, la intenció general de la teva obra, com ho faries en poques paraules?

R: No crec en els missatges. No faig un treball amb un discurs concret. El missatge és molt ambigu i funciona de diferent manera en funció del context, de la persona que ho rep, etc. Porto 10 anys treballant en el món de l'art i mai s'han fet les mateixes lectures. La interpretació és totalment dependent de les circumstàncies contextuals. El significant és canviant. Sempre són diversos ingredients, és “aquest ingredient en aquest context”. Si que hi ha una intenció general però no es pot dir en una frase. És una suma d'intencions en tot cas.













P: Com replicaries aquelles crítiques que desprestigien creacions com les teves pel seu contingut aparentment baix, popular?


R: Ha estat recurrent cert discurs sobre l'art i la baixa cultura, però estem en un moment en què no crec que la preocupació sigui aquesta després de Warhol i tot el que ha passat després. No crec que sigui una qüestió d'alta o baixa cultura. Actualment, un tant per cent molt alt de les obres que es fan a les grans fires, no estan inspirades en grans idees ni en grans autors. Es busca trobar temes universals que puguin afectar a tots, que puguem entendre tots. Simplement ens referim al que ens envolta i, és clar, estem envoltats del que es pot considerar baixa cultura. A més, és prou clar que es poden dir grans coses de manera molt senzilla o referint-te a la cultura de carrer. Tot plegat és més una qüestió de connotacions. Molta gent es mou amb idees preestablertes en funció de les connotacions, i això segurament és degut a la mala educació en les art de què parlàvem abans. Volem portar una vida moderna però en canvi pensem en l'art d'una manera totalment antiga. Adjudiquem a l'art uns valors que no necessàriament ha de tenir. Hi ha molta gent que pensa en termes d'autenticitat. Per ells són molt més autèntics els 70 que els 80 i és més autèntic allò analògic que allò digital. Per mi, per exemple, els 80 són molt importants, crec que estan dotats d'una gran transcendència. Quan jo parlo dels 80, estic escenificant una sèrie de valors o conceptes que per mi són importants, els estic expandint. Parlo dels meus 80. Però justament aquest període provoca al·lèrgies en determinada gent. Estan considerats frívols. És molt diferent citar a Jimmy Hendrix que citar a Pet Shop Boys.

P: Quina metodologia de treball segueix un artista com tu? Cada projecte requereix actuacions diferents per part teva?

R: Evidentment, hi ha un paper creatiu, d'inspiració, però no acaba aquí. Avui en dia, l'artista contemporani està assumint una sèrie de rols que són novedosos i que fins ara pertanyien més a la indústria. Gran part de la meva ocupació són tasques de producció pura i dura. Un cop he tingut la idea, em dedico a això. Les meves fotografies i els meus vídeos no són gens espontanis, per tant, comporten una feina de producció considerable. Aquesta tasca sempre s'ha entès en el món del cinema, en el món de la publicitat i ara també cal entendre-la en el món de l'art, perquè ens movem en territoris comuns. A part de concebre, haig de tenir reunions i conciliar una sèrie de professionals que treballaran amb mi. Haig de garantir que es mantindrà l'esperit original del que jo volia crear. Aquest tipus de funcionament és força recent, jo no he rebut formació específica per això. Però això és el que toca als artistes d'avui dia.

P: Com has arribat a construir l’univers estilístic que et caracteritza? Quins són els teus referents?

R: Els meus referents tenen molt a veure amb el meu rol d'usuari. En el meu art són molt importants les connexions amb el moment, el context, el punt de vista individual, allò autobiogràfic, etc. El que jo desprenc, els meus referents més evidents s'acosten a allò que jo consumeixo: la música dels 80, elements televisius determinats, etc. Coses que em serveixen de base. No es tracta de parlar d'aquests referents, sinó com a estètica del que jo explicaré després. No parlo dels formats, parlo de coses molt més universals. Podria parlar del mateix amb una altra estètica. Utilitzo aquestes referències perquè són aquelles amb les que em sento segur, les que m'agraden i les que expressen el que vull dir. Podria donar noms concrets o artistes concrets, però, crec que més que això, es tracta d'un conjunt de coses certament englobades en una època, al voltant de la música pop, dels 80, que és el que a mi em va impactar en el seu moment i continuo consumint i pensant que m'aporta molt. Tampoc pretenc fer cap tipus de reivindicació de res. No pretenc seguir cap tipus d'ortodòxia.

P: Creus que les tendències artístiques van molt al compàs de la moda o d'altres interessos?

R: Crec que sí. De vegades intentem aïllar l'art com una cosa estàtica, una cosa de museu plena de ronya i l'art en sí no és més que l'expressió de la vida al món. Estem vivint en un moment en què conviuen diferents interessos. Abans, en l'art modern, una tendència eliminava l'altra. Ara no. Hi ha molts discursos de caràcter polític, social i, alhora, conviuen amb discursos que són totalment plàstics. Tot això és vàlid, i una situació normalitzada de l'art assumeix tots aquests discursos alhora. Una situació forçada, no normalitzada, que és semblant a la que vivim a Espanya assumeix un discurs per temporada i aquí està el problema, aquí estem excesivament sotmesos a la moda. L'art contemporani és un món força petit, que no és de l'interès de tothom però s'ha de saber veure amb globalitat. Intentar fer una versió espanyola de l'art contemporani és totalment ridícul. S'ha d'assumir que aquestes idees tan limitades estan en extinció. Ara bé, la figura de Picasso pesa molt i per molta gent és com una heretgia transgredir-la. La gent vol ser molt moderna i adoptar nens al Congo però a casa hi ha d'haver un florer en un marc.

P: Quin consell donaries a una persona que volgués començar a fer carrera en aquest sector?

R: Que llegeixi una mica, que s'informi i que es calmi perquè això és una trajectòria llarga. No és molt pràctic. Dóna moltes satisfaccions si te l'estimes i te la creus però no és fàcil. Toca anar a contracorrent i és complicat. Hi ha d'haver una ètica. Encara que des de fora puguem semblar uns estafadors i un oportunistes, has de tenir una ètica, creure en el que fas i tirar endavant.

P: Com et sents amb tot el que has fet fins ara? Cap a on s’ha de dirigir l’obra de Carles Congost?

R: No m'haig de panadir de res. Tot i que sempre es cometen errors. Penso que no tinc res a canviar. Han passat més de deu anys treballant i continuo tenint les mateixes ganes o més, i, a més, la total convicció en allò que faig i continuaré fent. Seguiré treballant deixant-me portar sense plantejar-me que és el que haig de fer en cada moment.

martes, abril 10, 2007

Mika: Relax, take it easy

Este es mi nuevo descubrimiento. Nacido en Beirut hace 23 años y afincado en Londres, este joven no deja de fascinarme con su falsete y sus interesantes melodías. Estoy empeñado en buscar aquellas pequeñas joyas que brillan en el homogeneo y anodino panorama del indie pop actual y, a riesgo de arrepentirme tras unos pocos días, digo que Mika es una de ellas. Ya está en boca de todos su tema Grace Kelly así que he optado por publicar reproducir aquí la canción de Relax, take it easy, uno de mis temas favoritos de su album debut Life in Cartoon Motion. Disfrutadlo.




Took a right to the end of the line
Where no one ever goes.
Ended up on a broken train with nobody I know.
But the pain and the (longings) the same.
(Where the dying
Now I’m lost and I’m screaming for help.)

Relax, take it easy
For there is nothing that we can do.
Relax, take it easy
Blame it on me or blame it on you.

It’s as if I’m scared.
It’s as if I’m terrified.
It’s as if I scared.
It’s as if I’m playing with fire.
Scared.
It’s as if I’m terrified.
Are you scared?
Are we playing with fire?

Relax
There is an answer to the darkest times.
It’s clear we don’t understand but the last thing on my mind
Is to leave you.
I believe that we’re in this together.
Don’t scream – there are so many roads left.

Relax, take it easy
For there is nothing that we can do.
Relax, take it easy
Blame it on me or blame it on you.

Relax, take it easy
For there is nothing that we can do.
Relax, take it easy
Blame it on me or blame it on you.

Relax, take it easy
For there is nothing that we can do.
Relax, take it easy
Blame it on me or blame it on you.

Relax, take it easy
For there is nothing that we can do.
Relax, take it easy
Blame it on me or blame it on you.

It’s as if I’m scared.
It’s as if I’m terrified.
It’s as if I scared.
It’s as if I’m playing with fire.
Scared.
It’s as if I’m terrified.
Are you scared?
Are we playing with fire?

Relax
Relax

domingo, marzo 04, 2007

¿Por qué ya no escribo en el Blog?

Tal vez ya no tengo más que decir. O no sé cómo hacerlo. Ya no hay inspiración en mí. Ante algo así, hay que buscar recursos. Ya que me encuentro en una situación de graves dificultades comunicativas lo que haré será publicar lo que otros ya han dicho, Con su permiso o sin él. A menudo, la razón por la que admiramos a un artista es porqué sabe decir las cosas que nosotros sentimos de una forma muy bella, de una forma que nosotros somos incapaces. Empiezo con la letra del tema If I ever feel better de los franceses Phoenix.



They say an end can be a start
Feels like I've been buried yet I'm still alive
It's like a bad day that never ends
I feel the chaos around me
A thing I don't try to deny
I'd better learn to accept that
There are things in my life that I can't control
They say love ain't nothing but a sore
I don't even know what love is
Too many tears have had to fall
Don't you know I'm so tired of it all
I have known terror dizzy spells
Finding out the secrets words won't tell
Whatever it is it can't be named
There's a part of my world that' s fading away
You know I don't want to be clever
To be brilliant or superior
True like ice, true like fire
Now I know that a breeze can blow me away
Now I know there's much more dignity
In defeat than in the brightest victory
I'm losing my balance on the tight rope
Tell me please, tell me please, tell me please...If I ever feel better
Remind me to spend some good time with you
You can give me your number
When it's all over I'll let you know
Hang on to the good days
I can lean on my friends
They help me going through hard times
But I'm feeding the enemy
I'm in league with the foe
Blame me for what's happening
I can't try, I can't try, I can't try...
No one knows the hard times I went through
If happiness came I miss the call
The stormy days ain't over
I've tried and lost know I think that I pay the cost
Now I've watched all my castles fall
They were made of dust, after al
lSomeday all this mess will make me laugh
I can't wait, I can't wait, I can't wait...
If I ever feel better
Remind me to spend some good time with you
You can give me your number
When it's all over I'll let you know
If I ever feel better
Remind me to spend some good time with you
You can give me your number
When it's all over I'll let you know
It's like somebody took my place
I ain't even playing my own game
The rules have changed well I didn't know
There are things in my life I can't control
I feel the chaos around me
A thing I don't try to deny
I'd better learn to accept that
There's a part of my life that will go away
Dark is the night, cold is the ground
In the circular solitude of my heart
As one who strives a hill to climb
I am sure I'll come through I don't know how
They say an end can be a start
Feels like I've been buried yet I'm still alive
I'm losing my balance on the tight rope
Tell me please, tell me please, tell me please...
If I ever feel better
Remind me to spend some good time with you
You can give me your number
When it's all over I'll let you know
If I ever feel better
Remind me to spend some good time with you
You can give me your number
When it's all over I'll let you know
If I ever feel better
Remind me to spend some good time with you
You can give me your number
When it's all over I'll let you know


sábado, febrero 24, 2007

miércoles, febrero 14, 2007

Enajená



Pues aquí tenemos el vídeo de la nueva canción de La Terremoto de Alcorcón. Se trata de una versión del tema Let me out de las Dover. Se titula "Enajenà".

sábado, enero 27, 2007

Guille Milkyway



¡Qué placer que Guille nos obsequie con esta versión!

miércoles, enero 24, 2007

Sopla Levante

Papá Levante són un grup de 6 noies de Cádiz q portaven anys en el mon de l’espectacle realitzant coros a grans artistes andalusos, i s’han aprofitat (molt ben fet) de la relació amb ells x crear el seu propi grup. Sis noies (6), un nombre exagerat alhora de pujar a l'escenari, i de fet, per veure-les x la tele, però q si q valoren el concepte de l'amistat, ja q mai s'han separat, ni cap dels membres ha estat substituït ni canviat, (cosa q sol ser habitual en aket tipus de productes.)

Combinen bellesa, frecor, i dins de la seva categoria, una elevada dosis de talent. Com havia d’haver estat aket blog, el seu estil de música és de fusió total: cultura juvenil, (les seves edats són entre els 16 i els 20 anys), pop, flamenco i música àrab. Una barreja entre les seves arrels àrabs i la seva cultura hispana, les festes de Cádiz amb el romanticisme, el rap amb els tambors indis...El millor son akets tocs de música mora q fan ser la seva música com kelkol hipnòtic...
La seva forma d’entendre la música és propia de la seva edad del pavo (com ara us demostraré), i influenciada per la seva terra. Ai, aquest vent de Levante que segons diuen ARREBATA LOS SENTÍOS.

Elles van surtir coincidint amb l'esplendor del famos any SEREJÉ, i akell fenomen de la publicitat i la mercadotecnia les va eclipsar, pero aki estem nosaltres x recordar-les amb el màxim afecte, simpatia i cordialitat. Pues claro q sí!

I vaja...com q en els seus 3 discos publicats fins ara, hi ha hagut poca (x no dir gens) evolució musical, utilitzare els vídeos per d'altres coses.





Observi's les diferències estètiques entre el primer i el segon disc. En el primer ens van de nenes recatades i vergonyoses, i en el segon ya s'han convertit en terribles tigreses, en explosives i exultants ballarines, amb tocs de hip hoperes.

Analitzant les lletres, veiem com en la primera canço "Me pongo colorada" aprofundeixen sobre el tema de la vergonya i la por, molt tipic en el mundillo adolescent. Però, pq abans hi afegeixen l'aclaració "aunke parezca mentira" ? Potser es pensaven ser més segures del q realment són, i no volien descubrir q son tant fràgils com kualsevol altre? Una altra explicació és que la tradició andalusa es de ser molt "exao palante", i x això elles "aunque parezca mentira me pongo colo-rada, cuando me mi-ras me pongo colo-rada cuando me mi-ras me pongo coloraaaaa" tb estan atemptant en aket moment contra les seves essencies patries.
Destacable tambe les dificultats q en alguns moments ens presenten, pq les puguem entendre. En un moment determinat de la cançó, sembla q diguin: "No le digas al aire, lo muxo q te kiero" Kina bonica metafora, poesia pura, amb la kual ens estarien obsequiant. Però no, en realitat el q ens estaven dient, era: "No le digas a NAIDE, lo muxo q te kiero" Reivindicació dels orígens, ante todo.

Respecte a la segona cançó, home, podem caure en el parany d'entendre el seu missatge com un simplista i pavo: "aaay mira! q ilu! me ha yamao!!" Però si ho analitzem detingudament, i estudiem amb el degut rigor la lletra, veiem q aprofundeix en un tema crucial per a la filosofia i la psicologia del Segle XXI: Sobre com la nostra felicitat avui en dia, depen d'una trucada telefònica. Pel q fa a la coreo, memorable el moment (a partir del min 1:25), on les noies es treuen el mocador q els ocultava el rostre, i fan un extrany gest amb les mans com si apartessin una cortina, o es treiessin una mascara., il.lustrant i explicant la cabdal i trascendental frase: "a las tres, a la disco me asomé"

En fi, (i tota persona en su sano juicio estara d'acord amb mi), amb tot el suc (musical, de moment), q hem pogut extreure d'akestes jovenzuelas, no es pot entendre de cap manera la injusta marginacio q van patir, enfront de les 3 garrules del ketchup.

Per tant a mi, nomes em manca dir: ¡¡¡Y que viva Mamá Poniente!!! porque la lluvia en el peeee-lo me, me shorreaaaba me, me shorreabaaaa......

martes, enero 23, 2007

Pop & Esport

Música i futbol; futbol i música. Aquests dos conceptes han anat agafats de la mà durant les últimes dècades en una relació de dependència q els mantindrà units x sempre. El futbol ha inspirat a artistes a l’hora de compondre grans cançons, i els càntics de l’afició serveixen sempre de jugador número 12. I es que sense música el futbol perdria intensitat. Què seria de Brasil sense la incansable i animada torcida, o de la Champions League, x exemple, sense el We are the Champions de Queen com a colofón de la cerimònia final on s’entrega el trofeu? El futbol no seria el mateix sense la música, ja que les dues coses movilitzen masses i les marken x tota la vida.
Sí amics, estem parlant de fenómens de caràcter global, que el futbol i la música exerceixen desde fa molt temps una especie de seducció permanent.
Els grans concerts es celebren els estadis, els jugadors canten, els cantants juguen i les aficions interpreten amb passió els seus himnes. La música i el futbol van junts i la FIFA segueix el rollo. El Mundial de futbol, cel.lebra paral.lelament el seu Programa de Música Oficial sota la organització de Sony BMG, una colaboració iniciada al Mundial USA94. Desde akell any, el programa musical pren cada vegada més importancia en els tornejos. (Ricky Martin amb la seva "Copa de la Vida" al Mundial 98, o Nelly Furtado amb la seva sentida cançó, "Força" aket ultim Mundial 2006.)

Una de les cançons més emotives, It’s coming home, del grup Lightning Seeds, que veu la llum per l’Eurocopa d’Anglaterra al 1996. El famós estribillo " It’s coming home, it’s coming home / It’s coming, football’s coming home", (amb l'evident metafora de que el futbol torna al lloc d'on va sorgir) va nèixer com a recolzament a la selecció anglesa a l’Eurocopa del 96, però avui en dia ja és un himne més del futbol i ha estat escollida x molts programes radiofònics com a sintonia propia (el Carrusel Deportivo de la Cadena SER, x exemple)



Va ser un producte? Sí, clar. Però un producte de puta mare. També ho va ser l’Opá, vamo a por er Mundiá, d’aket ultim recent Mundial, x animar a la sel.leccio dels nostres amors. (L’Opá, x cert, del kual no se n’ha tornat a saber mai mes res)
Totes dues cançons són productes fets x a la celebracio d’un gran torneig de futbol, pero no es just comparar-los, per la clara diferencia de qualitat.
També els clubes tenen la seva música. Impossible pasar x alto el "You’ll Never Walk Alone", que originàriament va ser un tema de Gerry and The Peacemakers i que las aficions del Liverpool i el Celtic de Glasgow l’han convertit en els seus himnes "oficiosos", cantant-lo abans de començar cada partit, abraçats i aixecant bufandes al vent, en uns instants en q l’emocio és palpable.

jueves, enero 18, 2007

Nens i TV

Bé, abordaré essencialment el tema de les responsabilitats i dels mitjans de comunicació i les noves tecnologies.

Es diu que els mitjans de comunicació clàssics tenen les següents funcions: informar, formar i entretenir.

Bé, ningú ha dit que els programes que fan a la TV (oberta) estiguin destinats als infants i que els hagin d'educar. Ningú obliga els pares a abandonar els seus fills davant la TV. Hi ha d'haver una diferència de criteris a l'hora d'avaluar el consum d'audiovisuals d'un infant al d'un adult. Posaré un exemple:

Un professor universitari. Després d'una dura jornada de treball arriba a casa i decideix abandonar-se a la programació més banal que trobi. Quin mal hi ha en que algú “ja format” opti per una serie com Aida (per no posar exemples més controvertits) si el que necessita es abstreure's, desconectar, deixar d'escalfar-se el cap com ha estat fent tot el dia? Ha de veure la filmografia de Bergman perquè no se'l taxi de banal?

Ara bé, una altra història és que els nens i nenes, en arribar de l'escola, s'empassin una programació que no va dirigida a ells i que no els beneficia precisament. Crec que és interessant centrar el debat en aquest punt. Però bé, fem alguna puntualització:

  • Encara que no accepto la idea que els dibuixos hagin canviat gaire, si que accepto que la tv oberta, ha “empobrit” els seus continguts els últims anys. Però...

  • Avui pràcticament tothom té acces a la TV per cable, i histories d'aquestes que faciliten un menú televisiu d'allò més variat. De qui és culpa que familes que tenen un aparell que permet veure 500 canals (història, cinema clàssic, música, cuina, educatius....) optin finalment per veure... no se, A3?? Meva no, i de la TV tampoc. Perquè no ens enganyem, tenir TV per cable, i ara això de la TDT i tal, no és precisament un luxe que només estigui a l'abast d'uns pocs.

Pel que fa als dibuixos cal assenyalar que no han canviat gens els últims deu anys. Bola de Drac, Tortugues Ninja, Doraemon, Shin Chan, etc... No crec que hi hagi variacions importants avui en dia que facin els dibuixos més nocius que els que veiem nosaltres (Dr. Slump és una de les series infantils més abjectes de tots els temps, encara que ens encanti).

Així doncs, resumint una mica, vull apelar a la responsabilitat, especiament a la de pares i educadors. No és culpa de la TV, és culpa nostra, és còmode fotre la culpa als altres, que no ho podem canviar? Sí que podem (bàsicament, és molt més car produir un programa com 30 minuts que un com A tu lado), però els obstacles que ens trobem ens porten a buscar un 3r culpable que allargaria el debat: l'economia, la globalització. Buf.

Només pretenc fer prendre conciència de que un pare que no dedica temps als seus fills perquè és al bar prenent cerveza no té cap dret a culpar els mitjans de la mala educació dels seus fills/es. Ell, com a adult, un cop els nens dormin pot veure Aquí hay tomate, Gran Hermano, Pornografia o el que li surti de la punta de la polla. La responsabilitat és seva.

Realment és un tema que em resulta molt interessant, no pararia d'escriure. Se que no tindrà tants comments com el de Beckham però animo a que tothom i digui la seva. Em sembla que és una qüestió que, a més d'interessant, resulta crucial.

miércoles, enero 17, 2007

L'hora del pati

A l'escola on treballo, a l'hora del pati, els nens i nenes de 3r, 4t i 5è s'organitzen per jugar, de manera natural, com explico a continuació:

1. Un grup juga a futbol. Tots nens excepte una honrosa excepció. El futbol, quasibé sempre és motiu de discòrdia, baralles, plors, humiliacions (seguiu llegint, el meu objectiu no és atacar el futbol).

2. Un altre grup es dedica a fer safreig sobre diferents asumptes (conflictes entre novios i novies, amigues que deixen de parlar-se i molts "cotilleos", alguns dignes de la casa de Gran Hermano...). Aquest grup el formen majoritariament nenes i alguns nens, la majoria de les famílies més benestants. Molt sovint, aquesta organització del joc condueix, igual que el futbol, a baralles, insults, plors i divisions internes.

3. En el tercer grup podriem englobar a tots aquells que es dediquen, essencialment, a putejar-se entre ells (de manera no tan sofisticada com els del 2n grup) a pegar-se o a fer gamberrades de diferents estils.

4. Quan no hi ha pilota, els que juguen a futbol poden optar per dues opcions: jugar a barallar-se, o fer la guitza a les nenes.

La direcció de l'escola i l'AMPA, demana amb insistència als monitors de menjador que organitzin jocs i tallers de caràcter lúdic i/o educatiu per evitar que aquesta situació es repeteixi dia rere dia.
Jo em pregunto: És possible que aquestes criatures tinguin la imaginació castrada a l'hora d'organitzar-se ells mateixos el joc? O és inherent a la infància la crueltat i la simplicitat que de vegades demostren?
M'atreviria a dir que la societat d'avui en dia hi té alguna cosa a veure, però no puc assegurar-ho. Els mitjans de comunicació, la telebasura, els videojocs, internet... i el futbol (tots ells mal usats) fomenten l'alienació, l'agresivitat, la competitivitat i molt sovint l'encefalograma pla.
Ara bé, quan miro enrera als meus anys escolars, crec recordar que la situació no era molt diferent, potser erem un xic més inocents, però la dinámica era la mateixa.

La solució, des del meu punt de vista, no passa per eliminar ni el futbol, ni la telebasura, ni el messenger ni el manga (no crec que res d'això, ben usat sigui dolent). Cal despertar en els nostres nens, des del principi, un esperit crític, una capacitat de discerniment perquè siguin capaços de gestionar de la millor manera possible tot allò que s'aniran trobant a les pantalles i pel món. Una possible eina, com assenyalava jo en un comment anterior, és el distanciament. Alguna idea?

domingo, enero 14, 2007

Pop Vs Esport


Beckham, ( o "Becan", com els agrada pronunciar-ho als periodistes de la Capital del Imperio), marxa del Realísimo, perquè sap q no rascara ni bola, i això provoca una depressió terrible en els tomates, salsas rosas i demés merda x l’estil.
La conclusió és que l’spice boy ha acabat sent un perfecte sex-symbol, un home-anunci, guapo, ric i amb un ‘look’ que les enamora. Anuncis n’ha fet molts, per les més diverses marques i en tots els continents, pero títols no n’ha conseguit ni un. Això sí, deixa una llarga llista d’escàndols, amants i putis visitats. El seu matrimoni amb la pija li ha fet molt de mal, ja que el feia estar més pendent de la moda i del seu pentinat que dels entrenaments. Kuan Beckham es casa amb "allò", decideix q li interessa més ser estrella del pop, q ser esportista. "A imagen y semejanza" d'ella, va començar a lluïr metxes, diamants, esmalt d’ungles, i tots els accesoris de les estrelles del pop.
Un tio q li apassiona la seva feïna, no es deixa portar x akesta via de forma tan fàcil. Un es pot casar amb una estrella del pop, però tb saber mantenir-se dins la seva parcela, el seu terreny, i fer el que creu q ha de fer. Casar-se amb "allò", q és com és, implica peatges inevitables.
I al final, amb el temps, la balança es decanta. "Això és el q vull ser, vull anunciar colònies, vull anunciar fulles d’afaitar, i vull marxar a Los Angeles, x poder dir q els meus fills van al mateix cole q els del George Clooney o del Brad Pitt."
Veient el q ha passat, al Barça li va tocar la lotería el día que Beckham va escollir el Madrid i en Laporta va haver de buscar urgentment un sustitut: Ronaldinho. A la vida, com s’explica a la pelicula Match Point, hi ha cops de sort i aket cas ho demostra clarament. Beckham representa l’aposta per un model q primava els criteris publicitaris i de marketing, als esportius. És un error molt greu, q mai es pot cometre en un club de futbol.
Tot al contrari q el Barça, q ha apostat per fer un equip al voltant de jugadors de futbol, i no de maniquis de passarela. X sort, al futbol avui en dia, encara manen els gols i no les estrelles fugaces del marketing.
El barcelonisme mai podrà agrair el que ha significat pel club que en lloc de venir Beckham ho hagi fet Ronaldinho. I no només desdel punt de vista estrictament futbolístic, en el que no hi ha color, sinó també institucional i socialment. Ronaldinho ha tornat el bon humor als culés, (arribant en un moment en q el club estava enfonsat en la merda ) i ha aconseguit que tots els nens del mon vulguin ser del Barça.
La opció q tria Beckham d’anar a jugar a la lliga nordamericana (el cementiri d’elefants futbolístic), ha estat encertada. La seva carrera acabarà a on li convé de veritat, prop de Hollywood, (de Jolibú), a Los Angeles, on l'esperen els nous amics de la pija, Chenife Lopez i Marc Anthony, i on li asseguren un contracte amb el q guanyarà més x imatge que x jugar a futbol. I això és el q mes li interessa, ja que si Beckham no hagues sigut atractiu, avui treuria els fores de banda de l’Alavés.

miércoles, enero 10, 2007

Arroç al piedmont


300 grams de arroç
8 salsitxes de carn picada
Rovellons (la quantitat varia depenent dels que hagis recullit, n'admet bastants)
all, oli, julivert i sal
caldo de carn (es pot fer con un os de vedella o amb un de pernil)

ELABORACIÓ: Rentar els bolets (amb la menor quantitat d'aigua possible), trossejar-los. Posar-les en una cassola (millor de fang) amb una mica d'oli i l'all picat. Quan l'all prengui el color, afegir les salsitxes tallades en trossets, quan estiguin fregides tirar els rovellons tallats en trossos més o menys iguals. Deixar que es facin durant un ratet (fins que perdin part de l'aigua que deixen anar), a continuació afegir l'arroç, remoure una mica amb la cullera de fusta. Per últim vessar-hi el caldo de carn. Deixem que es faci a foc lent (aproximadament entre 15 i 20 minuts). Si veiem que queda sec i encara no està fet s'afegeix més caldo. Les proporcions de caldo en l'arroç solen ser: per cada taça de arroç, tres de caldo. Rectificar la sal, espolvorejar el julivert picat, i servir.

lunes, enero 08, 2007

SÍ, EL COMUNISME ÉS UN INVENT YANKEE


Qui escriu la Història? Ho sabeu, l’escriuen els guanyadors. Però no perquè ens la dictin els guanyadors, o perquè en alguna Universitat del Vallés adoctrinin així, ens ho hem d’empassar per collons. Bé doncs, això són FETS:
FET: Després de la Revolució d’Octubre TOTS els bancs van ser nacionalitzats (expropiats) pels boltxevics A EXCEPCIÓ del National City Bank de Petrograd, el banc de Rockefeller a Rússia.
FET: La indústria pesada russa va ser nacionalitzada EXCEPTE Westinghouse, la planta del tiu akell de Wall Street que va viatjar amb Trotsky a Petrograd.
FET: Al 1922 els soviètics van fundar el seu primer banc internacional. Curiosament en un règim comunista, no era propietat de l’Estat sinó d’un sindicat de banquers privats. El director de la oficina internacional era Max May, vice-president de Morgan's Guarantee Trust Company in New York.
FET: En contrapartida pels "serveis" (no competitius) prestats per la indústria americana i anglesa, $20 Milions (de l’any 1920, no ho oblidem) en llingots d’or van viatjar de Rússia a Anglaterra i EEUU. L’enviament va ser coordinat per Kuhn, Loeb & Co i depositat a Morgan's Guarantee Trust Company in New York.
Wall Street va instigar, finançar i coordinar el cop d’estat boltxevic. A canvi, aquests els van entregar tot l’or que van voler. Yo no vull dir amb tot això que els financers americans van pendre el control de Rússia, ni que van instigar la Guerra Freda, ni que la Unió Soviética sigui una xorrada. Però assenyalo que aquesta èlit financera, almenys en aket primer periòde soviet, va jugar un rol essencial en el dibuix del mapa polític internacional i que, en contrapartida, va obtenir algunes substancioses avantatges.
Tot l’anterior, però en paraules de Lenin: "Sense l’ajuda del capital ens serà impossible retenir el poder en un país increïblement arruinat. És això o res" (Desè congrés del Partit Comunista, 15 de Març de 1921)
Els EEUU van vendre béns i serveis a Rússia a preus per sota dels del mercat. Però és que Rússia tampoc podia fer front a akets pagaments, el país estava en la ruina.
Endevineu d’on van treure els russos els diners?

miércoles, diciembre 27, 2006

My only wish (this year)

M'estalviaré de fer cap comentari sobre com ens va el Nadal i l'opinió que ens mereix. Que s'ho passin bé els nens... (click al títol per veure el vídeo)

lunes, diciembre 04, 2006

ANTES DEL AMANECER vs. FAHRENHEIT 9/11


Doncs bé, perquè es vegi el diferents que arribem a ser, a pesar de la meva fina educació, sóc incapaç de deixar un comment en una entrada que bàsicament em sona a xinès entre tantes referències a russos barbuts. Per parlar de la diferència entre el post "El comunisme és un invent yankee" i la majoria dels meus, no se m'ha acudit millor exemple que fer un anàlisi comparatiu entre dos grans films: Antes del amanecer (Before Sunrise) de Richard Linklater i el documental Fahrenheit 9/11 de Michael Moore. No faré l'anàlisi comparatiu perquè fóra llarg i pesat, així, només qui conegui els dos títols sabrà a que em refereixo. El més provable, però, és que la majoria conegui el segon però no pas el primer.
Aprofito per recomenar ambdues pel·lícules a qualsevol interessat. El complement de la primera és Antes del atardecer, de una temàtica semblant però més madura. En tot cas, és evident que l'èxit de comentaris al post del comunisme és major que el de les meves últimes entrades. Igualment, segur que Fahrenheit 9/11 tingué millor acollida a les taquilles que les pel·lícules de Richard Linklater.
Pel que fa al comentari del meu company Jim d'ètica i estètica, cal dir que és una forma senzilla però efectiva de fer entendre les coses. No obstant, crec que és un tema interessant per aprofundir-hi. Sembla atractiva la idea d'escriure un post titulat: "Ètica vs. Estètica". És una bona idea també això de fer tota l'estona versus. Resulta útil per explicar moltes coses.
Pròximament.... "EL MAL QUE JOHN WAYNE I CLINT EASTWOOD HAN FET A L'HOME POSTMODERN"

sábado, diciembre 02, 2006

EL COMUNISME ÉS UN INVENT YANKEE



Jules & Jim. Som 2, però 2 casos apart. No ens interessen els mateixos temes. A ell li agrada l’estètica, a mi la ètica. Aquí va el meu primer post. Digueu-hi la tots la vostra.




EEUU & CCCP

Un esdeveniment que s’ha que re-visitar amb molt de compte és la Revolució d’Octubre de 1917 a la CCCP.Es difícil explicar-ho sense allargar-se molt, però resumint:
La versió oficial és falsa. Hi va haver una revolució al Febrer, que va instaurar un sistema socialista sota la presidència de Kerensky. Aquest govern incloïa una minoria boltxevic. En aquell moment Lenin i Trotsky ni tan sols eren a Rússia. El Tsar va abdicar. Trotsky estava a Nova York fent discurssos i escrivint propaganda socialista, mentres anava ara cap aquí, ara cap allà en una limusina amb xòfer ("Mi Vida", Leon Trotsky). El seu eventual viatge a Rússia va ser financiat per la banca de Nova York.
La famosa revolució russa, la del 25 Octubre, d’heroica no va tenir res. De vessament de sang, no va tenir res. (3 cadets ferits és el saldo final de víctimes). Va ser un cop d’Estat silenciós i nocturn de la facció boltxevic del govern. ("The Russian Revolutions" Leonard Schapiro).
Lyons, del United Press, ho explica molt claret: "Lenin, Trotsky i les seves cohorts no van derrocar la monarquia. Van derrocar la primera societat democràtica a Rússia..."
És òbvia la conexió de Wall Street amb la conspiració russa (Trostsky va ser detingut a les aduanes de Halifax, de camí a Rússia, en possessió d’una brutal suma de diners provenints del seu "padrí" a New York. A més, hi ha l’interesantíssim asumpte dels enviats de la Creu Roja a Rússia durantt la "Revolució", comitiva formada per banquers de NYC), el Senat americà, fins i tot va obrir una investigació.
Demolidor. Sens dubte Wall Street estava traient "tajada" del conflicte i tots els indicis assenyalen que l’èlit novayorquesa va financiar el "martillazo" boltxevic.
Pero, aviam, Com podem sostenir que Wall Street estava darrera de la Revolució Russa?
Els Estats Units sempre han necessitat un enemic natural. Si no el tenen, el creen.
Primer, es va decidir financiar la Revolució russa, per por a que els alemanys s’apoderessin de tot. S’havia de crear un contrapoder enfront Alemanya. I si podia ser, que els comunistes destruïssin els nazis, i que al final s’enduguessin els mèrits els americans. (Com així s’escriu ens els llibres d’Història.)
Després de la prevista victòria contra els nazis, els americans ya havien construït, (cobrant Wall Street), un poderós gegant en el que encarnar tota la maldat del món. D’aquesta manera es justificaria, durant gairebé 50 anys (la Guerra Freda), una INVERSIÓ BRUTAL en armament.
Resulta curiós pensar que tot el que ha passat en els últims 150 anys al món, s’hagi maquinat als despatxos del carrer Wall.

martes, noviembre 28, 2006

Jules i Jim

Ja que estic tenint tan poc èxit amb les meves entrades, potser és una bona idea convidar a un col·laborador en el meu blog. Es tracta d’un expert internauta amb una gran cultura i un fort esperit critic. No és que entre mil·lers de candidats l’hagi escullit a ell, és més aviat que era la única persona adient per col·laborar en el meu humil espai, li vaig proposar i va acceptar.
Fent una erudita referència a una bellíssima pel·lícula de François Truffaut, Jules i Jim seran els nostres niks. Jo Jules i ell Jim. No sé si la relació entre nosaltres és equiparable a la que tenien aquests dos personatges del cinema francès. Explicaré breument l’argument del film i que hom jutji.
Jules i Jim, alemany i francès respectivament, es coneixen poc abans de la Primera Guerra Mundial a París. Junts, mantenen interessants converses sobre diferents qüestions culturals i socials. Aviat es fan inseparables. Un bon dia, coneixen una explosiva i capritxosa senyoreta, Catherine. Fascinats pels seus encants, Jules i Jim no trigaran en enamorar-se d’ella. Qui es quedarà amb la noia finalment? El destí dirà. Només diré que Jules i Jim mai es van barallar per ella i que, malgrat totes les vicisituds que han de passar, els seus sentiments romandràn nobles i generosos.

domingo, noviembre 26, 2006

La Casa Azul vs. Fangoria

A menudo me he preguntado: ¿Por qué todas las canciones hablan de amor? La primera respuesta es que no. No todas las canciones hablan de amor, hay muchas que hablan de desamor. También es cierto que hay algunos “artistas” tan insensibles que son incapaces de sentir (será que mienten y ya no sienten siquiera amor, dolor ni nada)* y se dedican a escribir letras propagandísticas, insubstancialmente frívolas o bien que hablan sobre otras canciones. Pues bien, he discutido sobre esto con más de uno y más de dos ¿Hay que despreciar a los artistas que no cantan sobre sentimientos? o bien “ya cansa tanta cursilada, necesito que los cantantes me digan algo distinto…” Yo soy de la opinión (y creo mucho en mi opinión) de que el arte -y especialmente la música- es fruto de la emanación sensible de los seres humanos. Es decir, así como el deporte es una forma de sacar adrenalina y descargar energía negativa y la política es una forma (bien dudosa) de expresar nuestros ideales, el arte debe ser una forma de expresar nuestros sentimientos. No deben confundirse los canales. Descargar adrenalina (hardcore, rock duro) y hacer propaganda política (Manu Chao) no son buenas ideas para con la música, es como limpiarse el culo con ortigas. Se que mi punto de vista puede dar lugar a controversias pero nada me gustaría más que hubiese mucha gente dispuesta a (ciber)discutir conmigo. Sólo pido que nadie me insulte, ni a mi ni a Guille Milkyway, que siempre se pueden exponer los argumentos educadamente como yo acabo de hacer.

En fin, en principio mi intención no era contar esto tan interesante, sino reflexionar sobre las letras de dos grandes iconos: La Casa Azul, conjunto formado por Guille Milkyway y Fangoria, es decir, Alaska y Nacho Canut. Para los que no saben de qué va el tema he escogido unos versos de cada grupo:


La Casa Azul:

“Tú me gustas y yo sé que el tiempo, te hará ver que en realidad no soy tan feo…”

“Cerca de Shibuya olvidaré tu amor y encontraré un nuevo océano, un huracán de sensaciones pop, algo nuevo, diferente y muy moderno…”

“Vamos a querernos más y a cuidarnos sin parar pues aun quedan muchos años para la inmortalidad…”

“No, no te molestes en llamarme, ni tampoco en estudiarme ni en analizar mi voz…. Te agradezco haberme saludado en el Vips, es seguro que hace años yo me hubiera enamorado de ti…”

“Quiero que me des un Chicle Cosmos que me lleves hasta Venus en tu corazón repleto de pequeños cuentos…”

“Que pobre me resulta tu dolor, que pereza da tu estúpida ambición. Me saturan tus palabras, me sonroja tu ignorancia y me parece tan pueril que quieras hablar de cosas que jamás te van a pasar. Mira, tu visa es aburrida, no te esfuerces en encubrirla con patéticas mentiras…”


Fangoria:

“Las ventajas de olvidar van liberándome de caprichos que estaban atormentándome, la estrategia de un momento que fue empujándome hacia mares donde el viento no me hizo naufragar…”

“En el espacio hay un astronauta solo llorando. Aquí en la tierra la señal que manda se va apagando…”

“Sé que lo que me has dicho hoy, sabiendo que estoy como estoy, es un desafío un loco desvarío capricho intolerable…”

“En fin, de qué sirve un futuro ideal, construido en terreno ilegal o un pasado que me hace dudar, del presente. Y yo me defiendo atacándote así, retorciendo palabras de amor, intentando que quieran decir lo que yo no me atrevo…”

“Estés donde estés, no importa con quien voy a hacer que me odies… Vuelves a mentir, no me engañas. Tú no eres feliz, no sin mí, no sin quien te hará sufrir…”.

“Es más fácil olvidarse que vengarse…”

Como se puede apreciar, tanto Guille como Alaska y Nacho escriben sobre cuestiones, más o menos profundas, pero, en todo caso, relativas o pertenecientes al corazón. En Cerca de Shibuya Guille encuentra una luminosa i juvenil forma de desprenderse del dolor que le causó una pérdida (seguramente en Barcelona). No tiene más que viajar a Tokio y descubrir el Shibuya-Kei, i el Pacífico. Todo ello le causará lo que magistralmente llama sensaciones pop, un antídoto perfecto para superar la angustia derivada de la pérdida. Fangoria, suele tener una forma distinta de gestionar los sentimientos. En Las Ventajas de Olvidar, Olvido e Ignacio deciden liberarse de la nostalgia y, pese a que saben que el proceso de olvidar es harto doloroso, resuelven mirar hacia el futuro sin mayor preocupación.

Podríamos simplificar las cosas diciendo que La Casa Azul entiende los problemas con más optimismo y vitalidad y Fangoria tiene una visión más oscura, retorcida y radical de los males. Pues bien, entre muchas otras cosas, hay que tener en cuenta que Guille debe tener la visión de un joven cosmopolita que empieza a hacer música cuando el teléfono móvil y el mp3 se imponen. Alaska y Nacho, en cambio, han crecido con la movida, han visto a sus compañeros morir de sida o de sobredosis y, lo más importante, pasan de los cuarenta. El hombre posmoderno seguramente pasará por distintas fases. En unas tendrá sensaciones pop y vestirá con colores vivos. En otras, llorará por las calles y se comprará una cazadora de cuero negro. No dejaremos de vivir las dos caras de una misma moneda y, mientras tanto, veremos la vida pasar. Que bonito es tener distintos e interesantes puntos de vista para acercarnos más a la realidad. Y poder escuchar cosas que hablen de nosotros.

* Blues por Charlie, La Buena Vida.

lunes, noviembre 20, 2006

Somiant el carnaval dels animals


Un dels avantatges de ser monitor és que, de tant en tant, tens l’ocasió de visitar llocs que per iniciativa pròpia no visitaries (Cosmocaixa, Tibidabo, muntanya...). No has de pagar cap entrada i a sobre et paguen per estar amb els nens, cosa que només és feixuga algunes vegades. Doncs bé, avui he tingut la sort d’anar al Gran Teatre del Liceu per primera vegada a la meva vida amb els nens de P5 (5 anys) del CEIP… (millor no poso el nom per si de cas, no sigui que els de l’AMPA vegin el meu blog i em facin fora per ser una mala influència…). Estava tot el teatre ple de nens més petits de 6 anys que anaven a veure la fabulosa obra “Somiant el carnaval dels animals”, dins la programació infantil El Petit Liceu. L’experiència no té pèrdua Així que la relataré tot seguit.

El primer que vaig fer quan els infants varen estar acomodats va ser llegir el tríptic de l’espectacle que deia així:

« Hi havia una vegada un petit faune… Per cert, saps què és un faune?
Un faune és un ésser que viu als boscos i a les selves, és molt entremaliat, li agrada molt jugar i tots els animals del bosc són els seus amics.
Continuem...
Hi havia una vegada un petit faune que es va fer amic d’un músic. Anava amb ell a tot arreu i un dia el va acompanyar a un concert. Allà va conèixer els altres músics de l’orquestra i va jugar molt amb tots.
Aquell dia l’orquestra tocava una peça que es deia precisament Preludi -que vol dir preparació o principi- a la migdiada d’un faune.
I com que la peça era per fer adormir faunes, al nostre petit faune li va venir molta, molta son. Es va adormir i va començar a somiar un somni fantàstic i molt bonic en què sorteen els seus amics músics i els seus amics animals i tots junts feien una gran festa: El carnaval dels animals!
I vols saber què va passar en aquella festa tan fantàstica?
Doncs obre bé els ulls i les orelles, escolta i mira. »

Doncs bé, després de llegir aquesta suggeridora invitació, com comprendreu, les meves expectatives estaven pels núvols i desitjava que l’obra comencés de seguida. Malauradament, per ser educat i per alleugerir-li el patiment a la mestra de la classe de Les Estrelles, em vaig oferir a seure amb en Nico, l’equivalent català a en Shin Chan, d’un metre vint aproximadament i amb el cabell més engominat que jo. Semblava que la bonica història del faune no havia de començar mai, i ni jo ni en Nico sabíem l’aspecte que tindria el faune però jo, per fer-lo estar més quiet, vaig suggerir-li que tindria aspecte de monstre. No va semblar preocupar-se gaire. I per fi, va començar l’espectacle amb les notes de Claude Debussy i els moviments esperpèntics del faune, que resultava ser un peluix de merda, semblant al d’un antic anunci de Levi’s però de color blanc… El faune, per les seves accions, era realment entremaliat com advertia el tríptic. Després d’uns eterns deu minuts de veure l’animaló saltar i jugar amb els músics (i de soportar l’emoció d’en Nico) el faune es va adormir finalment. I tots us preguntareu quin va ser el seu somni oi? Doncs bé, tot d’animals (titelles) de diferents mesures i colors van anar desfilant per l’escenari. Un burro, ocells, peixos, un espectacular lleó pujat al damunt del piano de cua… Moments estel·lars quan la trompa d’un elefant es va insinuar per la part dreta de l’escenari, o, cap al final, quan un t-rex d’ossos va aparèixer amb una corbata de ratlles roses i negres. Una de les coses que em feia sentir malament es que tots els nens, identificaven ràpidament els animals que sorgien del no res, només de veure-ls’hi una orella, jo, m’ho havia de rumiar una mica… En acabar l’obra, vam sortir, vam contar els nens diverses vegades (una excentricitat de la mestra), i vam baixar fins a drassanes a agafar l’autocar que ens havia de dur quatre carrers més enllà. Tot plegat, inoblidable. Si mai us trobeu un faune...

martes, noviembre 14, 2006

Ver Vídeo


A fuerza de vivir (descubro) Las ventajas de olvidar(te) estés donde estés. Nada más que añadir.

Fangoria

martes, noviembre 07, 2006

Queer as Folk


Queer as Folk es una serie americana, inspirada en su homónima británica, que retrata la vida de un círculo de amigos de la ciudad de Pittsburg. Que yo sepa es la primera serie que se centra exclusivamente en el mundo gay y ese es un dato que no hay que pasar por alto, porqué si bien hay muchos filmes con esta temática, las series de TV de consumo no daban la talla. Todos los personajes son bien simpáticos y estan muy bien trabajados, no es una serie reivindicativa facilona ni un conjunto de tópicos a la americana. Los ejes centrales de la serie son: La amistad de Brian Kinney, el frío y aparentemente insensible follador, y Michael Novotny, su inseguro y noble amigo de la infancia (que en el fondo está colado por él). Brian, que no conoce ni quiere conocer el amor encuentra a Justin, un rubio jovencito que, con su astucia e insistencia (también con su culo) logrará despertar algo en Brian más allá de su infinito hedonismo. Lindsay y Malanie, las dos amigas lesbianas, tendrán un hijo de Brian, Gus, otro elemento para luchar contra la frialdad y el egoismo del atractivo protagonista. Michael tendrá algunas parejas (hombres mayores) pero no logrará sacarse de la cabeza a Brian. Ted y Emmet, los amigos de Brian y Michael aportan un aire divertido a la serie: Un insatisfecho y aburrido contable y una loca e inocente dependienta que buscan el sexo y el amor por todas partes (la discoteca Babylon) deseando ser felices antes de llegar a los cuarenta.

lunes, octubre 30, 2006

Indiepop vs. Parade


En los últimos años han ido apareciendo decenas de grupos de indiepop tanto nacionales como internacionales que, desde mi punto de vista, son cada vez más aburridos y mediocres. Con mucha paciencia he dado una oportunidad a grupos como Starsailor, Keane, Camera Obscura, Entre Ríos, Niza… En fin, hay una larga lista de artistas que se dedican a hacer más y más de lo mismo y lo que es peor, a aburrir con su rollo trascendente. Me proponía hace unos días hacer una pequeña lista de grupos que yo considerara que, dentro de la escena indiepop, se salvan. Es difícil. De todas formas destaco a PHOENIX como grupo internacional y a LA CASA AZUL como grupo nacional, eterno pop divertido, con personalidad y con trascendencia de la que a mi me gusta.
Hace unos pocos días me ha sorprendido gratamente la música de un tal PARADE, poco conocido según sé. Había oído una canción suya ya hace mucho en “Viaje a los sueños polares” y me encantó. Desgraciadamente no me fue fácil hacerme con su por entonces último disco “Inteligencia Artificial” y pasé un poco del tema. Ahora Parade regresa con “Todas las estrellas” una pequeña obra maestra pop. La especial gracia de Parade: sus letras, sus acogedoras melodías, su sencillez y… En fin, una serie de cosas que no se muy bien como describir hacen que, desde mi humilde opinión, este artista pueda sobresalir de la aburrida escena pop de la que antes hablaba. Las canciones de “Todas las estrellas” se pueden situar entre la sencillez y la sofisticación, la mordacidad y la ternura. Desde los guiños a Bowie y a la psicodelia de “Estación Espacial” hasta la infantil pero avispada historia de la bruja Flora Rostrobruno. Las reflexiones de sus canciones pueden tener diferentes códigos y registros: La reflexiva “Determinista” y la simpática “Señor Lobo”.
A menudo las letras de Parade nos dan que pensar. Pues es bien sencillo, para cualquier aclaración, el amable Parade tiene un blog en el que habla sobre sus temas y otras cuestiones. El blog es este: http://www.spicnic.com/blog/paradeblog.html
De hecho, yo ya me he puesto en contacto con él ya que me gustaría escribir un relato basado en su canción Flora Rostrobruno. Esperadlo con ilusión.

miércoles, octubre 18, 2006

Existen otros blogs

No se como poner links en mi blog y pienso que es bueno y enriquecedor compartir cosas escritas con los demás. Así que... si el programa este me deja, añadiré ahora 2 links bien freaks:
Si eres gay, llevas tacones o te gusta Madonna este es tu blog:
greatjarvis.blogspot.com
Si contrariamente, llevas gafas, eres judío, te encantan las superproducciones hollywoodienses y odias el cine europeo este es tu blog:
davidbdn.blogspot.com

(las descripciones de los blogs pretenden ser simpáticas e invitar a la gente a que entre)

martes, octubre 17, 2006

Los Edukadores (versión censurada)

En fin, como en todo, hay gente a favor y gente en contra. Amparándome en la libertad de expresión y apoyado por unos pocos (jeje) hago una reedición del post del domingo. Entiéndase esta anécdota como una coña, con sentido del humor, las aventuras de unos chicos en la 2da adolescéncia ligeramente exageradas. Parecidas a las de Shark Boy y Lava Girl. Eh aquí la história (cualquier parecido con personajes reales vivos o muertos es pura casualidad):
Después de escapar de una muerte casi segura en la AP7 dirección Barcelona, mi querido y recientemente rechazado amigo pasó por mi casa interesándose por las fotos de una chica. Antes de que sonase mi timbre percibí el estrépito de su Seat Ibiza “tuneado” y salí en su busca. Estaba dentro del coche, aparcado cerca de mi casa, no se le veía la menor intención de salir a buscarme pero cuando golpee suavemente su ventanilla derecha, abrió. Me relató detalladamente el gran susto que había tenido conduciendo. Su sobresalto no estaba todavía extinguido. Es curioso que él haya estado cerca de la muerte por una leve falta de sueño y que no sucediera nada el pasado jueves cuando los dos manejamos absolutamente ebrios. Después, hicimos un balance sobre aquellos días juntos. Tuve que explicarle lo que se hacía realmente en las cabinas de boyberry, el lugar donde trabaja mi ex. Él me habló de lo mal que lo había pasado en el bautizo de su sobrina, donde todos sus familiares le habían visto los chupetones del cuello. Durante unos segundos, me preocupé por las grandes cantidades de líquido preseminal que Lluís decía haber dejado en la cama de mis padres (jugando con una chica muy decente). Ahora lo deben estar comprobando. La conversación fluía de tal modo que en pocos instantes tuve que aclarar a mi compañero algunas cosas sobre el sexo anal, un tema siempre controvertido para los supuestos heteros. A propósito de otro amigo nuestro, nos alegramos por su reciente experiencia bisexual y su naturalidad a la hora de beber y beber sangría a la hora del café. También existieron algunos comentarios acerca de la sexualidad de Michael Jackson.
Mañana, ambos vamos a nuestros respectivos colegios. Uno en Girona, otro en Barcelona. Nuestro objetivo es que los niños se porten bien, sean unos buenos ciudadanos el día de mañana. Nosotros somos sus referentes.

¿Soy un Shark Boy?


No es mi intención incomodar a nadie ni herir sensibilidades, así que he borrado mi último post. En este nuevo sólo os aconsejaré la última película que vi ayer, durante mi convalecencia: Las aventuras de Shark Boy y Lava Girl en 3D. Robert Rodríguez ha sabido crear una entrañable história de sueños y niños superhéroes que deben viajar al planeta Baba para destruir al maléfico Dr. Eléctrico. La estética está muy cuidada, aunque yo no pude ponerme las gafas de 3D en mi sofá. Adjunto una foto de Shark Boy y Lava Girl.

jueves, octubre 12, 2006

Más


Deslices veraniegos



Bueno, esta fue una experiencia de principios de verano de 2006. Difícil de explicar. Las imagenes hablan por si solas.

miércoles, octubre 11, 2006

Cool Magazines

En los últimos años ha habido en Barcelona una enorme proliferación de las publicaciones gratuitas de cultura y tendencias. Pueden ser diversos los factores que explican tal auge. En todo caso, uno de ellos es la pasión por lo cool, las novedades y el estar a la última, valores que se han ido imponiendo entre la juventud bienestante barcelonesa. Aunque existen muchos flyers, trípticos, folletos y demás, yo paro especial atención a las revistas. Estas se suelen publicar mensualmente y están casi íntegramente financiadas por la publicidad, de hecho, en muchos casos podemos decir que la revista es básicamente publicidad por si misma. Cada día hay más y se pueden encontrar en bares, tiendas de moda o de discos (es fácil hacerse con ellas en diversos establecimientos de la calle Tallers y alrededores). Cierto es que el contenido y la calidad de las revistas es diverso, así pues, voy a citar y describir brevemente las características de mis favoritas por si a alguien le interesa.

GOMAG.
Esta revista, con una edición cuidadísima, se preocupa esencialmente de la escena musical indie nacional y, sobretodo, internacional. Consta de pequeños reportajes y críticas que, no siendo equiparables a los de RockDeluxe, están bastante bien. También incluye algún apartado de cine, literatura y cómics. Hará las delicias de poperos indies y demás freaks.

MONDOSONORO
Todo un clásico. También dedicada a la música, más variada en este caso pero también centrada en el indiepop, lleva ya muchos años en la calle Tallers. Parece que su incomodo formato, su “escasa” publicidad y sus competidoras la conducen a “renovarse o morir”.

SHANGAY
Revista propia de la comunidad gay de las grandes ciudades españolas. Música, cine, moda y complementos son sus principales anuncios. Lo más meritorio es que siempre se encuentra algo que pueda interesar se sea o no gay aunque es cierto que está muy centrada, quizás un pelín demasiado, en este colectivo. Se encuentra fácilmente en locales de la gayxample. No se pierdan el horóscopo.

CALLE20
Hermana del diario 20 minutos esta publicación, con una edición estupenda, tiene una temática muy diversa (aunque muy centrada en la publicidad y el consumo). Arte, viajes, tendencias y restaurantes son algunas de las cosas que nos vende. Salió el año pasado y tiene como principal competidora a la revista propiedad de Metro Dnoche.

ZY-K
Mi último descubrimiento. Music, fashion, nightlife, entertainment… Se trata de una publicación bilingüe que tiene su origen en gran bretaña. La idea es interesante, ya veremos como sale.

jueves, septiembre 28, 2006

Tah-Dah

Scissor Sisters ya se hicieron famosos con su primer álbum, ahora regresan por todo lo alto. Tah-Dah tiene un espíritu esencialmente glam y los artistas se esfuerzan en reivindicar sus influencias con una clara mirada hacia los setenta. Es cierto que el disco anterior tenia un carácter más fresco y divertido pero Tah-Dah es una más que digna evolución. El sonido está muy cuidado, es más homogéneo y serio ¿eso es bueno o es malo? Ni una cosa ni la otra, quizás depende de si te decantas más por unas raíces musicales permanentes y actualizables o si prefieres la frívola escena camp representada por La Prohibida, La Terremoto y estas fieras (muchas de ellas indeseables mediocridades: Dirty Princess, Putilatex, L-Kan...) . Bien, es discutible, en todo caso Scissor Sisters nos demuestran que no es necesario venderse a una imagen icónica de moda que sirve más para clasificar a los artistas y para determinar target groups que para expresar la verdadera identidad artística.
Podía haberme extendido más describiendo, dando argumentos, pero al final, lo bueno, si breve, dos veces bueno. Si es necesario, podemos seguir discutiendo de este tema.

martes, septiembre 19, 2006

Fotos




Estas son fotos que hubiera querido añadir en anteriores posts pero me encontré con problemas para hacerlo. La portada de Tokio Blues, Norwegian Wood y dos zonas claramente diferenciadas del barrio del Raval. Gracias.

TOKIO BLUES Norwegian Wood

Tokio Blues, Norwegian Wood es puro sentimiento. Mientras algunos se empeñan en describir paisajes o salones, Murakami apuesta por escribir, con inteligencia y sensibilidad, sobre las emociones humanas. Amor, desamor, miedo, desesperación, tristeza y esperanza. Todo ello queda retratado en una novela que, pese a estar ambientada en un escenario tan lejano al nuestro, nos habla directamente al corazón. Es pura melancolía, perfecta para leer en noches de otoño o invierno, con lluvia a ser posible. No obstante, no he leído nada tan reconfortante. Fue el libro que me ayudó a sobrellevar la ruptura del pasado invierno.
Las aventuras de Watanabe en el Tokio de los sesenta no son como las de La Isla del tesoro, tampoco son como las de Ráskolnikov en Crimen y castigo. Es decir, Tokio Blues no narra trepidantes acciones absolutamente intrascendentes ni tampoco trata de aleccionarnos moralmente. Lo que hace me parece mucho más interesante: Murakami comparte con sus lectores todo aquello que nosotros sentimos, compartimos pero con lo qué tenemos verdaderas dificultades para expresar. Si existe un discurso objetivo es éste. El autor no nos vende nada, ni juzga, sólo abre su corazón y verbaliza algunas de las cosas más bellas y también más dolorosas que el ser humano es capaz de sentir.
“Cerca de Shibuya olvidaré tu amor y encontraré un nuevo océano…”
¡ah, qué rabia, no me deja subir fotos! lo volveré a intentar, mientrastanto aki keda el texto para mis fieles lectores XD.

martes, septiembre 12, 2006

Raval

Esto lo rescato de un relato que escribí para la facultad hace unos meses; creo que puede ser un buen retrato del barrio del Raval. Es algo largo, si no os interesa el tema... lo siento, nadie esta obligado a leerlo.
Aunque me siento algo voyeur, de vez en cuando me apetece sentarme en el MACBA y fingir que leo o que llamo por teléfono. Los primeros minutos me siento incómodo pero luego, disfruto observando. La última vez, cuando pasé más de media hora me alegré al comprobar que los skaters no son sólo un decorado permanente, casi inhumano de la plaza sino que resultan ser personas de carne y hueso. Si te detienes a mirarlos veras que aparte de hacer piruetas también hablan entre ellos, descansan, fuman, saben como funcionan las grabadoras de vídeo y, tarde o temprano, se van a sus casas. Hay que acudir a la plaza por la tarde avanzada pero cuando todavía hay luz; es el momento de mayor afluencia y, por tanto, el más interesante si uno quiere dejar de sentirse solo. Puedes optar por sentarte en la sucia repisa de delante del museo, con la muchedumbre o, si vas acompañado, quizás es adecuada la terraza de uno de los tres bares que hay a mano izquierda mirando el museo de frente. Gracias a la promoción que se ha hecho de la zona, la Plaça dels Àngels se ha convertido en uno de los centros neurálgicos de Barcelona. Tiene un espíritu joven, cosmopolita, europeo… y es un buen escenario para el trabajo de los coolhunters o de los publicistas ambiciosos y vanguardistas. Este espacio se ubica en el barrio del Raval, antiguo barrio chino. Pocos se atrevían a poner los pies en él en los años ochenta pero ahora, todo ha cambiado. El ayuntamiento no podía permitir que una de las zonas más céntricas estuviera tan degradada y, bajo el lema “ravaleja” y gracias a ciertas reformas urbanísticas ha conseguido que una buena panda de jóvenes modernos, turistas e inmigrantes convivan en paz y armonía, retroalimentándose, de hecho. Tan seductor se ha hecho el barrio que me vi obligado, después de la desgracia, a afincarme en un loft de obra nueva, en la Rambla del Raval, compartiendo finca con paquistaníes y filipinos. La Rambla del Raval es una de las principales reformas urbanísticas que a finales de los noventa dio algo de luz al barrio. El resto, son calles que, aunque maquilladas por algunas tiendas modernas o bares de diseño, siguen siendo estrechas oscuras y malolientes. Pisos antiguos, pequeños, en mal estado, principalmente habitados por inmigrantes o propiedad de especuladores inmobiliarios. La arquitectura es pobre, humilde, nada tiene que ver con el Barrio Gótico ni con la Barcelona modernista. Cada vez más apartadas y marginadas las prostitutas siguen teniendo un espacio en el barrio, cerca de los viejos bares donde marineros, bohemios y artistas de renombre tomaban absenta décadas atrás. La zona sur del barrio carece del glamour de la zona norte, la del MACBA, pero eso se compensa con un ambiente nocturno kitsch, petardo y trasgresor en general, donde no es extraño encontrar a personajes de la talla de Carmen de Mairena u otros freaks queridos. Lo bueno de tener una zona norte y una sur diferenciadas es que hay lugar para diferentes estados de ánimo y pretensiones. El barrio, al final, resulta un microcosmos donde puedo encontrar casi todo lo que se me antoja cuando me encuentro en estado de gracia.

jueves, septiembre 07, 2006

Pet Shop Boys in Barcelona

El concierto que ofrecieron el 5 de setiembre el duo británico en el fórum fue, bajo mi punto de vista, decepcionante. Neil Trennant y Chris Lowe deben estar algo mayores o debieron cobrar "poco" por el concierto así que no se esmeraron mucho. No puedo hacer una crónica en condiciones del evento ya que las cervezas que llevaba encima cuando entré no me permitieron parar una atención periodística. Bueno, sin complicarme mucho la vida y abandonando un poco mi vena literaria, diría que el directo fue algo aburrido y monótono, sin más descripción. No debía tener la mayor trascendencia para los artistas (se trataba de un concierto Movistar, no hará falta que recuerde los artistas que han participado en tales organizaciones...). No obstante, la selección de temas fue bastante acertada. No olvidemos que los Pet Shop Boys venían a presentar su último trabajo, Fundamental (absolutamente aconsejable) y que, además, revisaron los éxitos de toda su carrera. De todas formas fue una noche divertida. Bien, en todo caso, enseguida pondré un link al blog de Jarvis que seguro que hace una crónica bastante más completa que la mía.
Aprovecho para invitar a los participantes del blog (especialmente a los anónimos) a qué sean absolutamente respetuosos con las preferencias de los demás. Si bien es cierto que el sarcasmo y la crítica son estupendas forma de comunicación y expresión personal, cabe ser mesurado y sutil -más en medios tan inexpresivos como éste-.
No me he molestado demasiado en escuchar Tindersticks. Causa de ello es el aburrimiento que me causó el álbum del que habla el participante anónimo. En cuanto a los partidos de fútbol, en general los calificaría de la misma forma que el concierto de Pet Sho Boys. Bueno, siempre nos quedará Pulp...
En breve, tengo la intención de escribir sobre varias cosas pero se me hace cuesta arriba. Citaré algunas de ellas por si a alguien le interesan especialmente y así puedo priorizar: 1) La serie Queer as Folk, 2) El grupo argentino Miranda, 3) Mi Universidad (URL, FCC Blanquerna), 4) El barrio del Raval de Barcelona, 5) El existencialismo de Jean-Paul Sartre, 6) Mi estancia en Insotel Club Cala Mandía de Mallorca y 7) Cualidades artísticas de la Terremoto de Alcorcón (con asesoramiento de expertos en la materia). Hasta pronto.

martes, septiembre 05, 2006

Comentario


Veo que hay gente que tiene la gracia de participar en mi insulso e incipiente blog. Agradecería, no obstante, que si alguien hace un comment, tenga la bondad de identificarse; si no es usuario de blogger, firmando abajo. Digo esto puesto que ahora me siento intrigado: alguien menciona a Guille (Milkyway supongo), uno de mis grandes ídolos, sin que tal artista figure en el blog ¿Cómo sabes que me gusta Guille?
Respondo a la pregunta: Jarvis Cocker es el cantante del la banda británica Pulp (no se si todavía existe), que cosechó grandes éxitos en los 90, destacando en la escena denominada Brit-Pop. La persona a quién me refiero en el texto es mi "ex".
Aprovecho para decir que esta noche asisto al conciero de Pet Shop Boys en Barcelona. Trataré de publicar pronto un review. Aprovecho también para adjuntar una foto mía por si pongo cachondo/a a alguien.

viernes, septiembre 01, 2006

Match Point

Esta es una crítica que escribí para la universidad. Pensé que podia servir para algo más que para un 7. Se trata de la crítica de la última película de Woody Allen que se estrenó el pasado invierno en España.

A pesar de sus setenta años Woody Allen, con su última película, nos demuestra que todavía es capaz de despertar grandes pasiones, no sólo sutiles sonrisas. Y es que quizás Match Point es el único drama con cara y ojos del cineasta neoyorquino.
Nos sorprende ver como el clásico amante del jazz y de la ciudad de Nueva York se planta sin miedo en la alta sociedad londinense y consigue plasmar una estética tan joven, moderna y con una buena dosis de glamour. Sólo hay que ver a los dos protagonistas: Jonathan Rhys Meyers, un joven dispuesto a todo por ascender socialmente y Scarlett Johansson, la belleza y la pasión que descolocará al joven ejecutivo. El vestuario, las calles de Londres, la música (ópera), el impresionante apartamento con vistas al Támesis y al Big Ben... Todo en perfecta armonía para seducir a cualquiera.
Pero el filme, siendo de Allen no podía limitarse a una imponente exhibición estética, debía tener el trasfondo de cualquier maestro del séptimo arte. Así, el director de Delitos y faltas y Melinda y Melinda -por citar algunos coqueteos con el drama- consigue elaborar un guión exquisito. Sin ser una historia especialmente sofisticada, logra conmovernos, emocionarnos, tensionarnos al final. Y también nos hace plantear si la suerte existe o no, en qué medida es decisiva, cada uno sabrá.
Después de muchos intentos de rodar un buen drama (que parece que tenga que ser más meritorio que una buena comedia) Woody Allen lo logra y de qué manera. Una de sus películas más largas, excelentemente tramada y visualmente sublime. Ya sin duda, el autor de comedias psicoanalíticas ha logrado ponerse a la altura de sus admirados Ingmar Bergman, Billy Wilder, Federico Fellini… No es fruto de la casualidad.

jueves, agosto 24, 2006

Ideas 1


Tengo que agradecer a Jarvis (nombre falso), cuya originalidad es bastante superior a la mía, que me diera la idea de comentar en el blog películas, libros o música. Su intención, según me explicó, era la de crear un blog consumista, de carácter impersonal. Yo, sinembargo, pretendo (quizás) hablar de mi mismo a través del arte. Mis preferencias y mis puntos de vista pueden decir mucho sobre mi mismo. Si alguien que no me conociera se molestara en leer este blog, encontraría más interesantes los comentarios sobre cosas que pudiera conocer que las anécdotas, reflexiones o vivencias de un tipo cualquiera (a no ser que éstas estuvieran cargadas de un morbo o una espectacularidad artística). Creo que cada vez más, la gente se relaciona (o se empieza a relacionar) a través de "terceras cosas", es decir, trabajo, intereses, amigos... De esta forma, las personas tienden a juntarse con los que se suponen más afines a ellos y se pierden, quizás, una afinidad distinta, más sútil, menos condicionada. Es una hipótesis sin mucha base. Pues bien, no es que yo quiera potenciar esto, es sólo que no creo que este sea el lugar más adecuado para desnudarme. No sé si me he explicado.